Vist el fracàs en el cultiu dels pèsols, el Ramon Noguera ha trobat un article del Groucho Marx, en el que descriu les seves cabòries com a horticultor.
Mentre presentava Pabst Blue Ribbon Town,en Groucho va trobar temps per distreure els soldats que hi havia als hospitals i a les bases militars properes, i en general va donar suport a la campanya solidària que es va fer als Estats Units durant tota la guerra. Tot i així, la idea del, president Roosevelt dels Horts de la Victòria i que cadascú cultivés les verdures que consumís era massa per al ciutadà Groucho, que , casualment, es va passar els vint-i-cinc anys següents intentant cultivar sense èxit arbres fruiters. (Publicat a Variety,5 de maig del 1943)
Beverly Hills, 27 d’abril
Senyor editor de Variety
Que passi una temporada sense rebre noticies meves no vol pas dir que n’estigui menys, de Variety , sinó que m’absorbeix la ràdio (la gàbia d’esquirols del món de l’espectacle).
La majoria de les meves hores de feina i un bon nombre d’hores de son es consumeixen ara en cubicles mal ventilats amb el meu sextet de shakespeares ambulants. Seiem allà i perpetrem la collita d’acudits que llancem al públic setmana rere setmana.
La resta del temps me’l passo provant que un grup de vegetals rebecs treguin els seus horribles caparrons de sota terra, de manera que aquest corresponsal se’ls pugui cruspir.
Jo sempre he estat contrari al Bloc Camperol. En la meva opinió nomes és un altre grup de pressió amb nom altisonant. Sempre he pensat que garantir uns preus mes alts als pagesos voldria dir fer un pas de gegant cap a una inflació descontrolada que podria desembocar en el col·lapse de bancs i asseguradores, fins al punt que tota la nostra estructura financera entraria en crisi.
En les últimes setmanes, tanmateix, he treballat amb una aixada al pati del darrera i aquestes petites batalles amb el sòl han afectat radicalment el meu punt de vista polític i econòmic sobre el pagès i els seus problemes. Ara estic convençut que no hi ha prou diners al món per pagar als pagesos els seus productes.
La meva es una granja en miniatura. No sóc dels que salten del llit a mitjanit a zero graus per afalagar una femella helvètica i erràtica a veure si els concedeix una mica de llet. No em passo hores regant les porqueres pudents que deixen garrins i verres, ni els meus preats són plens de conreus, verdet i escarabats. Només tinc uns quants esquirols i em poso més pedres al fetge que no pas en trec de lesa terres. Ras i curt, no faig de les moltes feines estranyes que figuren al manual del bon pagès per mantenir fèrtils les terres i la família ben alimentada. Encara més, en aquestes últimes setmanes m’he convençut que això de treballar la terra no és una feina per un pobre artista de varietats com jo.
I no és que no ho hagi intentat. He abonat els meus conreus amb una gran varietat d’estimulants. He escampat per damunt de les plantes discursos de Hitler i la gran majoria de les substàncies químiques mes cares que es poden trobar a Dupont´s. Però la veritat és que, fins ara, tot el que he aconseguit és un petit llit de marihuana, quatre fulles de menta i una petita
dislocació del muscle que té moltes possibilitats d’arribar a ser una fantàstica ruptura fibril-lar.
Els meus veïns, un amistós grup de burgesos que idolatren el meu petaner perquè els manté desperts la major part de les nits tot bordant a la lluna i als ocells extraviats, ja han batejat les meves terres polsoses com L’hort-era de cal Marx. Només espero que l’oncle Sam no confiï gaire en els fruits del meu hort de la Victòria per sostenir la nació durant l’hivern que ve.
De tarda és quan estic mes trist. És llavors que miro per damunt de les tanques i em descobreixo envoltat per un grup d’horticultors que, aparentment, s’han especialitzat en els treballs a l’engròs. Produeixen carbassons a carretades i d’una mida que els faria aptes per el consum entre els gegants. La resta de verdures que conreen estan en la línia dels carbassons. Quan torno i miro el meu mig acre merdós d’hortet—un mig acre tan fèrtil com una galeria de les mines carbó—sento com una negra
Desolació s’apodera del meu esperit.
Començo a adonar-me que no tinc prou talent per munyir la terra i treure’n bons aliments. La fatigosa vida del llaurador no fa per mi. Potser és perquè vaig néixer a la ciutat de Nova York, al costat d’una fàbrica de cervesa i a quatre passes d’una xarcuteria. La remor del metro m’és mes familiar que no pas l’espetec dels trons del bosc.
Tinc la consciència ben tranquil·la. Ho he intentat. Això de l’hort de la Victòria era un intent sincer i patriòtic de contribuir amb la meva llegendària figura a pal·liar les malvestats de la guerra. Però com diuen les infermeres, no tothom posa fil a l’agulla.
Afortunadament, me’n surto sense verdures. La meva teoria és que, menjada una, menjades totes i, francament, la mera flaire d’un sandvitx amb pa de sègol m’emociona molt més que no pas el vol mes saborós de xicoira.
Voldria encoratjar els veritables pagesos d’Amèrica a fer la seva feina. Però no confiïn en mi. No dono la talla. No soc prou fort per als prats. Només sóc un nen gran en estat terminal. El meu món és d’asfalt calent. Aquesta nit enterraré l’hort i llavors, passi-ho bé terres i passi-ho bé arada.
Transformaré la meva arada en una espasa i, despres, l’espasa en un obrellaunes!
Marx (Grouxo)
Reproduït amb expressa autorització, del llibre : “Grouxo Marx fa l’article”
Traduït per Màrius Serra, editat per Angle Editorial. ISBN: 84-96103-82-X
