Les patates es tallen en 2-4 trossos procurant que quedi un grill en cada escuna de les parts i posarem la cara més plana en contacte amb la terra, els rengles de patates estarán separats un mínim de un pam i finalment les colguem totalment de terra.
el rauc de les granotes em duen fins aqui…de les patates, trunfes en diuen a sort, si tot ho tracteu amb el carinyo que feu aquest blog mestre, despres d’un dia com avui ja no em surten mes paraules..granotes i orenetes o a l’inrevés..sempre a prop ..felititat tingeu i deixeu-me gaudir del vostre terrer
Benvolguts amics,
Ja fa un temps que segueixo les evolucions de les vostres trumfes, tomates, faves i altres verdums, des d’un entorn ben urbà i rural al mateix temps.
Durant aquesta setmana he llegit en dos llocs diferents referències que m’han fet enyorar l’hort de l’avi.
Ho podeu trobar resumit aquí, on a més us he enllaçat, tot esperant que no us sigui cap inconvenient.
També podeu trobar una petita referència a l’horticultura de jardí aquí.
Gràcies i que pogueu conservar una mica de terra sota l’ungla per molt de temps.
partícula elemental
he trovat aquest comentari en un blog, tot passejant i us el copio, m’ha fet gràcia.
L’ANY DE LA PATATA
(Traducción en comentarios)
Una freda matinada d’hivern, Annie Moore, una noia de gairebé 15 anys, esperava al port de Queenstown, ara anomenat Kobh, al sud d’Irlanda, per pujar al vaixell Nevada amb els seus dos germans petits, Philip i Anthony. Més de dos milions de persones van deixar Irlanda durant el segle XIX amb el desig d’aconseguir una vida menys difícil al continent americà. Si actualment sabem de la existència de l’Annie és pel simple fet d’haver estat la primera a ser enregistrada en el llibre d’arribades del centre d’immigració de Ellis Island a Nova York que acabava d’obrir les portes el dia que va arribar el Nevada, l’u de gener de 1892, precisament el dia de l’aniversari de l’Annie. Ella, els seus germans i tanta altra gent que va creuar l’Atlàntic molt abans, van deixar la bonica illa d’Irlanda per culpa de la misèria que duien arrossegant des de feia molts anys, en part deguda a un insignificant organisme anomenat Phitophthora infestans, el fong que va fer malbé les collites de patata i que va dur aquell país a la fam a partir de l’any 1845.
I ara, al 2008, l’ONU ha dit que som a l’Any Internacional de la Patata, el Potato’s Year. Un any dedicat a tan humil tubercle d’origen andí que tanta importància ha tingut i segueix tenint en l’alimentació mundial i que ens va arribar del nou continent juntament amb altres solanàcies com ara el tomàquet o el pebrot.
Malgrat ser un aliment tan interessant per tractar-se d’una font d’hidrats de carboni i de vitamina C molt considerable, va trigar gairebé dos segles a ser acceptada perquè es creia tòxica, i de fet, la planta ho és, igual que la gran majoria de solanàcies que contenen l’alcaloide solanina en les seves parts verdes; però el tubercle de la patata n’està exempt, a no ser que tingui alguna zona de la pell enverdida per l’exposició al sol i que sempre és recomanable eliminar abans de consumir.
Al arribar-me per correu el butlletí del Jardí Botànic de Barcelona on m’he assabentat de que estava vivint en l’any de la patata, he pensat en la fam al món i que sovint sembla que donem voltes i arribem al mateix lloc, que tot és nou i alhora tot es va repetint adoptant diverses formes. A vegades la fam la provoca la manca de patates, altres la d’arròs, un dia tot és culpa d’una plaga biològica gairebé bíblica i al dia següent es tracta d’una especulació immoral.
Així doncs, m’ha semblat un bon moment per recordar un curt instant de la meva vida: un matí ennuvolat de fa dos estius quan vaig tocar aquella humil estàtua, freda i humida i vaig imaginar, encara que amb molta dificultat, el fred i la humitat que devia sentir Annie aquella matinada d’hivern de 1891 al port de Queenstown, ara anomenat Kobh.